De Temps, Històries i Llengües
Hom té tendència a confondre, massa sovint, el discurs històric i
l’esdevenir de la història mateixa. És un mal estès per tota aquesta Europa
nostra, malalta i decadent, amb tants pobles sense estat i tants estats
construïts contra els pobles. Antany es parlava de la mania historicista. Avui
dia, quan semblava que ens havíem guarit d’aquest mal (prèvies dues guerres
mundials i la ocupació del continent per poders extraeuropeus durant la Guerra Fredala Crisi ,
que és quelcom més que una simple crisi econòmica. Tot i que el discurs
adquireix aquest to d’incredulitat i cinisme general que caracteritza la
modernitat tardana (o postmodernitat).
Talment, el discurs que s’atansa constantment al passat i a gestes
històriques (glorioses o traumàtiques) no és més que el recurs típic d’un
pensament polític burgés que va quedant desfasat i superat per les pròpies
dinàmiques històriques i la voluntat dels pobles de mirar endavant. A casa
nostra aquest era el discurs del “peix al cove”, del possibilisme, però també
del “nacionalisme” (o més ben dit “regionalisme”) ranci, fruit de la rancúnia i
la nostàlgia del romanticisme tardà i explotat sempre per servir els interessos
d’una burgesia que no dubtava en parar la mà per recollir les trenta monedes de plata d’aquell que segués al tron o a la butaca del poder central de l’Estat. Aquests
mateixos poders locals, que ara es veuen arrossegats per la voluntat d’una part
important del poble, dotats sempre d’una capacitat d’adaptar-se a la situació
del moment realment admirable, no dubtaran a fer-se seu el moment històric
present per tal d’adaptar-lo al seu mutable discurs, apareixent com els garants
i propietaris de la llengua i la cultura (la qual sempre serà la
seva, independentment de les cultures i llengües del poble, que
evolucionen, canvien, i no són eternes ni monolítiques) tractant de repetir els
vells esquemes que en termes ideològics neixen amb el nacionalisme decimonònic
però que, en essència, han mantingut sempre les classes dominants des del
principi de la Història
coneguda, el relat de la qual ells mateixos sempre s’han cuidat de
monopolitzar, o almenys d’intentar-ho.
... i qui tingui oïdes, que escolti.
I qui tingui ulls, vegi
ResponEliminaUna part de la nostra societat pretén sempre mantindre els seus privilegis a costa del poble i per això, que canvii tot per que no i canvii res.
EliminaCrec que en el nostre cas, la memoria històrica ens permet burlar la histèria historicista, que tant els d'un costat com de l'altre pretenen introduir: és la seva guerra; la nostra mira el futur en busca, no de Itaca, senzillament d'un esdevenir més just socialment, que no té res a veure amb Jaume el conqueridor ni amb Alfonso X el sabio, Catalunya és un conjunt social democràtic del segle XXl, demostrem'ho.
Potser aixó no ha passat sempre? En quin moment de la historia cap politic, dirigent o mandatari no ha dit sempre el que el poble vol escoltar? Un cop tenen el recolçament del cual, faràn el que els comvingui......com sempre
ResponEliminaPenso que, en la història hi ha hagut revolucionaris com Gandhi,com el Zapata i altres, que confirmen la regla, essent bons presidents, o capaços per ser-ho per al poble, va el mateix sistema i procedeix a la seva eliminació definitiva i, als pobles que els hi donin...
ResponEliminaEl poble ha de ser capaç d'arrossegar al líder al compliment de les seves demandes segons les seves necessitats bàsiques per viure d'una manera digne. Cal trobar els lideratges escaients.
Hi ha una frase del Quixot "anda i que te empapelen"
Hipoteques o una Constitució amb mil articles.. per empaperar al poble...i que no trobin punt de sortida i, això es Estado de Derecho i Democràcia Activa.( el Ton hi ha participat).