dimarts, 20 de novembre del 2012

De Temps, Històries i Llengües


De Temps, Històries i Llengües


Hom té tendència a confondre, massa sovint, el discurs històric i l’esdevenir de la història mateixa. És un mal estès per tota aquesta Europa nostra, malalta i decadent, amb tants pobles sense estat i tants estats construïts contra els pobles. Antany es parlava de la mania historicista. Avui dia, quan semblava que ens havíem guarit d’aquest mal (prèvies dues guerres mundials i la ocupació del continent per poders extraeuropeus durant la Guerra Freda) semblaria que torna a ressorgir, davant l’expressió de llibertat i de ganes de canvi dels pobles, asfixiats per la Crisi, que és quelcom més que una simple crisi econòmica. Tot i que el discurs adquireix aquest to d’incredulitat i cinisme general que caracteritza la modernitat tardana (o postmodernitat).
Talment, el discurs que s’atansa constantment al passat i a gestes històriques (glorioses o traumàtiques) no és més que el recurs típic d’un pensament polític burgés que va quedant desfasat i superat per les pròpies dinàmiques històriques i la voluntat dels pobles de mirar endavant. A casa nostra aquest era el discurs del “peix al cove”, del possibilisme, però també del “nacionalisme” (o més ben dit “regionalisme”) ranci, fruit de la rancúnia i la nostàlgia del romanticisme tardà i explotat sempre per servir els interessos d’una burgesia que no dubtava en parar la mà per recollir les trenta monedes de plata d’aquell que segués al tron o a la butaca del poder central de l’Estat. Aquests mateixos poders locals, que ara es veuen arrossegats per la voluntat d’una part important del poble, dotats sempre d’una capacitat d’adaptar-se a la situació del moment realment admirable, no dubtaran a fer-se seu el moment històric present per tal d’adaptar-lo al seu mutable discurs, apareixent com els garants i propietaris de la llengua i la cultura (la qual sempre serà la seva, independentment de les cultures i llengües del poble, que evolucionen, canvien, i no són eternes ni monolítiques) tractant de repetir els vells esquemes que en termes ideològics neixen amb el nacionalisme decimonònic però que, en essència, han mantingut sempre les classes dominants des del principi de la Història coneguda, el relat de la qual ells mateixos sempre s’han cuidat de monopolitzar, o almenys d’intentar-ho.
... i qui tingui oïdes, que escolti.

4 comentaris:

  1. Respostes
    1. Una part de la nostra societat pretén sempre mantindre els seus privilegis a costa del poble i per això, que canvii tot per que no i canvii res.
      Crec que en el nostre cas, la memoria històrica ens permet burlar la histèria historicista, que tant els d'un costat com de l'altre pretenen introduir: és la seva guerra; la nostra mira el futur en busca, no de Itaca, senzillament d'un esdevenir més just socialment, que no té res a veure amb Jaume el conqueridor ni amb Alfonso X el sabio, Catalunya és un conjunt social democràtic del segle XXl, demostrem'ho.

      Elimina
  2. Potser aixó no ha passat sempre? En quin moment de la historia cap politic, dirigent o mandatari no ha dit sempre el que el poble vol escoltar? Un cop tenen el recolçament del cual, faràn el que els comvingui......com sempre

    ResponElimina
  3. Penso que, en la història hi ha hagut revolucionaris com Gandhi,com el Zapata i altres, que confirmen la regla, essent bons presidents, o capaços per ser-ho per al poble, va el mateix sistema i procedeix a la seva eliminació definitiva i, als pobles que els hi donin...
    El poble ha de ser capaç d'arrossegar al líder al compliment de les seves demandes segons les seves necessitats bàsiques per viure d'una manera digne. Cal trobar els lideratges escaients.
    Hi ha una frase del Quixot "anda i que te empapelen"
    Hipoteques o una Constitució amb mil articles.. per empaperar al poble...i que no trobin punt de sortida i, això es Estado de Derecho i Democràcia Activa.( el Ton hi ha participat).

    ResponElimina