ERRORS COMUNS DE PERCEPCIÓ

Hi ha un leitmotiv usual entre moltes corrents de pensament, tant a Orient com a Occident, que ve a dir que el món tal com el percebem o creiem percebre’l no es correspon amb la realitat vertadera. En aquest mateix espai n’hem fet referència en d’altres ocasions – tampoc, per tant, insistirem en una qüestió purament metafísica o de teoria del coneixement. Tot i això, s’ha de tenir en compte aquest dèficit en la percepció de les coses per poder entendre d’altres fenòmens de tot tipus: social, polític, econòmic, religiós, etc. que es donen en el nostre dia a dia, al voltant, i que podem veure reflectits arreu.

En concret, un dels aspectes bàsics on l’ésser humà sembla tenir un problema d’absoluta incapacitat per veure la realitat és la qüestió del poder i del deure. Aquí s’ajunten tots els vicis possibles i impossibles, fins i tot impensables, de la percepció i el coneixement. Aquí tot són fal·làcies, desideràtums i emocions del baix ventre. La gran objecció contra tota objectivitat i contra la veritat mateixa sempre s’ha originat en els budells i més avall. I així s’han formulat sempre les grans bestieses: creure que la realitat està feta per acontentar els estómacs agraïts, creure que el poder està sotmès a la necessitat o la utilitat de la societat, creure que la vida depèn dels desitjos, les alegries o les misèries de les masses, etc. Es creen així les grans il·lusions de les col·lectivitats, que tant de mal han causat, les grans dèries que es revesteixen de noms grandiloqüents (llibertat, igualtat, justícia...) i que han portat als més grans vessaments de sang, especialment en la modernitat, l’era de les grans fantasies massives par excellence...

Aquesta arbitrarietat de les al·lucinacions col·lectives, ara tenyida del toc postmodern i new age que ens porta la moda, semblaria haver-se tornat més naïf, i potser més tramposa: les al·lucinacions de la pau, dels drets humans, de la justícia universal, que porten a les contradiccions més absurdes com ara les “guerres humanitàries”, les intervencions per aturar suposats genocidis que acaben generant genocidis en sentit contrari (com ara a Iugoslàvia),  els “danys col·laterals”, etc., donant lloc a un discurs del pur eufemisme que acaba per substituir la veritat com a tal i inclús la realitat mateixa, de tal manera que, finalment, la realitat resulta ser allò que el discurs ens fa percebre com a “real”, generant en definitiva una falsedat al quadrat...

LA LLUNA

Qui em pot explicar, què hi ha de veritat en els remors de que la lluna és un satèl·lit artificial, creat per sers extraterrestres ?

Una reflexió sobre els mitjans de comunicació actuals

Cada cop és més extensa la sensació de que els mitjans de comunicació en lloc d'informar-nos abastament del que succeeix al món, el que fan es donar la seva visió partidista i voler que els lectors, oients o televidents creguin a ulls clucs el mateix que ells afirmen. No sóc periodista, però com a ciutadana vull ser informada, no manipulada, i no vull haver de comprar cinc diaris per treure'n l'entrellat de tal guerra o tal invasió.... En alguns casos més que en altres veiem com alguns "periodistes" estan totalment venuts a una causa, i que en lloc d'informar el que fan és alliçonar a les masses. Hem de ser prou intel·ligents per no deixar-nos influenciar i continuar pensant per nosaltres mateixos.

LA MALEDICCIÓ D'ABANS DEL TEMPS (i III)

L’únic que se sap del que succeí desprès, en una reconstrucció feta a partir de llegendes i faules de les antigues tribus d’Aràbia i d’altres indrets on la Fe s’ha estès per al bé dels homes, i fins i tot de més enllà d’on habiten els homes de pell pàl·lida, i dels que viuen més enllà de les Columnes d’Hércules, és el següent:

El Gran Prior s’adreçà a la plaça pública de la capital, on els comerciants, els funcionaris, els captaires i els milers d’estómacs famèlics es reunien sota el sol jove de l’antiguitat. Com un il·luminat, i al temps com un boig, predicava entre els fills de la raó: “El Temps és el No-res que dissipa l’essència en allò que merament existeix”. I: “El món és el sense-sentit etern. L’existència és la mort infinita, la línia recta que creu poder evitar el retorn. Però tot ha de retornar, inexorablement, al seu lloc etern”. I encara més, segons va recollir el persa Zaratustra: “Aquell home boig va encendre una llanterna de dia, i anava cap amunt i cap avall dient: “Cerco els déus... que pot ser algú els ha vist? Vet aquí, els déus són morts, nosaltres els hem mort...” I entrant als temples deia que aquells eren els monuments funeraris dels déus...”.

A continuació, el Gran Prior de l’Orde d’Ithaqua va ser apressat per la força pública i portat davant el Consell dels Fills del Vent, òrgan suprem de la jurisdicció civil i religiosa de Mu. Desposseït dels seus càrrecs, reia encara amb ironia, fins i tot quan va ser acusat d’heretgia greu i d’apostasia, càrrecs que es penaven amb la mort. “Els déus són el No-res” digué quan li preguntaren per les seves creences – “un déu m’explicà que ells són No-res”. 

Declarat boig i irresponsable, fou confinat en un presidi de l’extrem oest del continent, prop d’Hiperbória. Allà practicava rituals desconeguts fins i tot per als grans sacerdots, i proclamava entre els altres presos la vinguda dels antics déus i l’absurd de la raó, que era l’absurd de la Humanitat. Allà invocà Tsathoggua, i Shub-Niggurat, la Gran Mare, i fins i tot Anzul i Cthulhu el seu germà. Va ésser en va. Però la seva traïció va convocar Ithaqua mateix, i els seus terribles fills, que van sotmetre Mu i la Terra sencera, excepte Atlantis, a un fred glacial, destruint tot rastre de civilització i fins la Humanitat mateixa. I la nit abans de la seva mort per causa de la seva bogeria, aquell gran sacerdot descregut i més tard devot de la fe en els déus de l’obscuritat, va rebre la visió d’Ithaqua en tot la seva maligna magnificència; i deien els cronistes proto-histórics que encara va sobreviure la seva ànima insana fins que Mu fou enfonsat sota els mars i devastat per les glaceres...

    Poc més se sap d’aquells temps abans del Temps i abans de Déu Mateix (que el Totpoderós perdoni la meva expressió). Alguns van escriure sobre quina era la veritable causa i raó de la bogeria d’aquells homes de Mu. A mi mateix, nogensmenys, em queda molt clara la causa de la caiguda de l’ànima d’aquell Gran Prior en la demència. I és que un savi bromista va dir una vegada: “Quan algú descobreix quina és la vertadera raó de l’existència de l’Univers, aquest individu desapareix instantàniament, essent substituït per un doble exacte i dement”. Que el Totmisericordiós ens empari, tanmateix, de la Veritat. La Glòria sigui amb Aquell que no morirà mai.

Escoltar al poble

El poble ha parlat d'una manera prou clara; la majoria està pel dret a decidir i més del 55%,  per  la independència,  per què aquesta no es vegi frustrada,  per acords espuris dels que tradicionalment han traït al poble en nom dels interessos nacionals, que a la fi no eren més que els d'una classe dominant acostumada a "remenar les cireres" a traves dels partits dels amos. Vigilem!
Per fi un dels partits dels amos s'ha adonat que fora de l 'estat espanyol també hi ha vida i que, en un mon globalitzat Catalunya tè el seu espai de desenvelop, cultural, social i econòmic.
Els catalans han fet costat al Sr. Mas en la mida del seu compromís nacional i atenen també a les seves
polítiques neoliberals: el primer suma i el segon reste, i ho fa mol.
El cami ha començat i amb ell el moment d'iniciar una discussió positiva en vers a quin tipus de Estat volem,
quina  constitució i sobre tot quin valors de convivència.
Els usuaris de l'Esglaó Perdut volem entrar en la discussió i esperem la participació de tothom que des de
qualsevol posició ideològica estigues disposat a donar les seves raons.
Antoni Albaladejo 
    

Nova ressenya: "La pell de la revolta"

Avui us parlaré de "La pell de la revolta" d'en Jordi Sierra i Fabra. Aquesta novel·la té dues parts molt marcades. La primera recrea un fet real, l'anomenat "fet de la pell", que va succeir el 23 de febrer de 1905, quan un nen que treballava a la fàbrica de la colònia Güell va caure a una tina de tint calent, cremant-se les cames. Només les hi podien salvar amb un transplantament de pell. Molts treballadors de la colònia s'hi van oferir voluntaris; però el que va sorprendre més i va donar notorietat al cas és que dos fills de l'amo, i el capellà de la colònia, van sumar-se a la donació. A partir d'aquí comença la novel·la com a tal, amb una família habitant de la colònia, els Vidal, composta pels pares, dues filles i dos fills, l'Esteve i el Ventura. Aquí s'inicia un pols entre el Ventura, que es rebel.la contra la situació que viuen els obrers -ell pensa que el fet no hauria passat si els nens no treballessin a la fàbrica- i la resta de la família, que lloa a l'amo per donar-los vivenda, sanitat i feina, i per l'ajuda a guarir el nen ferit. L'altre part de la novel·la se centra en el Ventura, que finalment marxa a ciutat i allà es trobarà amb els moviments i les protestes anteriors a la Setmana Tràgica de Barcelona. Els disturbis i les queixes de la gent, sobretot les famílies dels reservistes que eren obligats a embarcar cap a la guerra del nord d'Àfrica. Homes que havien de deixar feina i família per anar a una guerra de la qual es lliuraven d'anar els fills de la burgesia catalana. Els fets que en Ventura viu, primer a la colònia, i després a Barcelona, serveixen per a què Sierra i Fabra ens mostri com era la vida a una colònia industrial, i el perquè dels fets que porten a que Barcelona cremi pels quatre costats. Els obrers que accepten el seu destí i els que s'hi rebel.len, com gràcies a aquests últims s'han aconseguit millores en les condicions laborals, i el fet que la burgesia sempre ha aconseguit burlar les obligacions que com la resta de ciutadans haurien de complir. Tot això i molt més és "La pell de la revolta".

LA MALEDICCIÓ D'ABANS DEL TEMPS (II)

Heus aquí, per què va desaparèixer aquella humanitat depravada? No va ser – per l’oblit de Déu? –

Un dia, aquell Gran Prior s’aixecà a l’alba. Contemplant amb menyspreu la multitud d’edificis de l’enorme capital del seu regne, digué per a sí mateix: “ Com han fugit els dies i l’esperança del No-Res! Així, proclamen sa victòria els fills infatigables dels déus mortals. I no hi ha més déus que per a la mort – així, l’Eternitat només existeix per a la mort – i el Temps, tard o d’hora, s’esgotarà per sempre més – enllà on ja no hi ha temps.” I encara més: “Tot el nostre temps té el seu lloc etern. Aquesta és la màxima soledat del nostre ésser, perquè tot es per a sí i en sí mateix res més que una aparença en el Temps. Això és l’Eternitat”. – Però oblidant el seu fàstic pel món extern, somreia per a sí mateix pensant en la credulitat de les mil heretgies que infestaven el continent sencer, i contra les quals combatia, en nom d’Ithaqua, també anomenat “Aquell-que-camina-sobre-el-vent”. Per què combatia? Què l’importaven a ell els cultes al déu-gripau Tsathoggua i els sacrificis a la Gran Mare? I es que està escrit al Necronomicó (Al-Azif en la llengua del Profeta): “...pel que fa als déus antics, no els importa, i això explica l’Univers”.

Grandiós, s’estenia Mu més enllà del que avui és l’Índia, Xina i els soldanats de més enllà. El seu Imperi era la màxima glòria del poder i l’art de l’administració. La racionalitat ho mesurava tot, i tot estava pensat i codificat fins a l’últim detall. Les seves dinasties imperials, divinitzades, existien des de feia mil·lenis. La seva jerarquia estava sancionada pel Segell d’Ithaqua, i es considerava sagrada. D’or i marfil, eren els palaus de Mu – i més alts que les muntanyes s’alçaven els seus temples. Però els cultes malignes corrompien la seva gent. – Aquell Gran Prior, encoratjat per la seva ànima nihilista, volgué aquell cert dia infame que tota la grandesa del seu regne fos arrabassada de la faç de la Terra. I, si en realitat ja no creia, nogensmenys va invocar la fúria del seu déu suprem contra els fills de la raó. Perquè la raó els havia empès a l’heretgia – la raó, que deia que tot és igual perquè tot és no-res. – “Però” – es dirà – “no era aquest sacerdot suprem també un fill de la raó? No era el fill predilecte de la raó?” Però la raó – què és sense l’Etern Amor del Totmisericordiós? No és una blasfèmia? I així, només el més blasfem dels homes podria alliberar la Terra del pecat dels heretges i dels infidels. Com diuen aquells que creuen en el Natzarè (Déu el beneeixi): “Déu escriu recte amb rengles torçats”.

Vet aquí, un dia – aquell dia – va pujar al cim més elevat del continent i de la Terra – el cim anomenat Yithrei, on terribles éssers d’aparença humanoide (però d’essència gens humana) havien practicat els seus cultes als déus antiquíssims que vingueren d’altres universos. Dibuixà el símbol d’Ithaqua a la terra i hi vessà sang d’infant humà. I digué (maleïdes siguin per sempre les seves paraules): “Iä Th’yktrheei um dä iäi Ithaqua!” (“manifestat en el teu tron de Yithrei, Ithaqua!”). I... res va succeir. El Gran Prior va riure irònicament i va llençar el seu amulet amb el gran símbol d’Ithaqua d’alt a baix de la muntanya, maleint els déus i els homes. Se’n tornà al seu palau-temple a la ciutat, on encara dormien, tot i que el sol ja estava alt en el cel, els seus i les seves trenta amants... S’emborratxà de licor de serp i s’adormí al seu tron, amb les imatges dels déus i dels dimonis com a testimonis muts. Somnis terribles l’assaltaren, com sempre que dormia. Segons les seves últimes anotacions al Llibre d’Eibon, allà on es parla de l’espantós déu-gripau o déu-batraci Tsathoggua, aquest se li aparegué en els seus malsons. Què li va dir o mostrar aquesta divinitat maleïda, no ho saben els cronistes, ni tan sols Ibn Arabí o el gran Plini el Vell, que callen sobre aquests temps i aquests déus. Només Alhazred, el meu mestre, en parla en les seves anotacions al Necronomicó. I ell només diu, crípticament: “I aquell déu horrible i fastigós li mostrà les portes del Temps i Allò que està més enllà, de manera que (...) va embogir.” 
                                                             (continuarà...)