tag:blogger.com,1999:blog-60391627919944740522023-11-15T19:32:58.246+01:00L'ESGLAÓ PERDUTespai de crítica, reflexió, debat i difusió de la culturaEsglaó Perduthttp://www.blogger.com/profile/05872148295774123159noreply@blogger.comBlogger13125tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-27564657197184272202013-02-22T18:52:00.003+01:002013-02-22T18:53:58.145+01:00ERRORS COMUNS DE PERCEPCIÓ<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: Sylfaen;">Hi ha un leitmotiv usual
entre moltes corrents de pensament, tant a Orient com a Occident, que ve a dir
que el món tal com el percebem o creiem percebre’l no es correspon amb la
realitat vertadera. En aquest mateix espai n’hem fet referència en d’altres
ocasions – tampoc, per tant, insistirem en una qüestió purament metafísica o de
teoria del coneixement. Tot i això, s’ha de tenir en compte aquest dèficit en
la percepció de les coses per poder entendre d’altres fenòmens de tot tipus:
social, polític, econòmic, religiós, etc. que es donen en el nostre dia a dia,
al voltant, i que podem veure reflectits arreu. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: Sylfaen;">En concret, un dels
aspectes bàsics on l’ésser humà sembla tenir un problema d’absoluta incapacitat
per veure la realitat és la qüestió del poder i del deure. Aquí s’ajunten tots
els vicis possibles i impossibles, fins i tot impensables, de la percepció i el
coneixement. Aquí tot són fal·làcies, desideràtums i emocions del baix ventre.
La gran objecció contra tota objectivitat i contra la veritat mateixa sempre s’ha
originat en els budells i més avall. I així s’han formulat sempre les grans
bestieses: creure que la realitat està feta per acontentar els estómacs
agraïts, creure que el poder està sotmès a la necessitat o la utilitat de la
societat, creure que la vida depèn dels desitjos, les alegries o les misèries
de les masses, etc. Es creen així les grans il·lusions de les col·lectivitats,
que tant de mal han causat, les grans dèries que es revesteixen de noms
grandiloqüents (llibertat, igualtat, justícia...) i que han portat als més
grans vessaments de sang, especialment en la modernitat, l’era de les grans
fantasies massives <i>par excellence</i>... <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<span style="font-family: Sylfaen;">Aquesta arbitrarietat de
les al·lucinacions col·lectives, ara tenyida del toc postmodern i <i>new age </i>que ens porta la moda, semblaria
haver-se tornat més naïf, i potser més tramposa: les al·lucinacions de la pau,
dels drets humans, de la justícia universal, que porten a les contradiccions
més absurdes com ara les “guerres humanitàries”, les intervencions per aturar
suposats genocidis que acaben generant genocidis en sentit contrari (com ara a
Iugoslàvia), els “danys col·laterals”,
etc., donant lloc a un discurs del pur eufemisme que acaba per substituir la
veritat com a tal i inclús la <i>realitat</i>
mateixa, de tal manera que, finalment, la realitat resulta ser allò que el
discurs ens fa percebre com a “real”, generant en definitiva una falsedat <i>al quadrat</i>...<o:p></o:p></span></div>
Anonymousnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-50656216249627998092013-01-14T22:19:00.001+01:002013-01-14T22:19:09.260+01:00LA LLUNAQui em pot explicar, què hi ha de veritat en els remors de que la lluna és un satèl·lit artificial, creat per sers extraterrestres ?Assumpta Castanyerhttp://www.blogger.com/profile/12037312324048809397noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-25383744391395026542012-12-23T11:20:00.000+01:002012-12-23T11:20:08.835+01:00Una reflexió sobre els mitjans de comunicació actuals<br />
Cada cop és més extensa la sensació de que els mitjans de comunicació en lloc d'informar-nos abastament del que succeeix al món, el que fan es donar la seva visió partidista i voler que els lectors, oients o televidents creguin a ulls clucs el mateix que ells afirmen.
No sóc periodista, però com a ciutadana vull ser informada, no manipulada, i no vull haver de comprar cinc diaris per treure'n l'entrellat de tal guerra o tal invasió.... En alguns casos més que en altres veiem com alguns "periodistes" estan totalment venuts a una causa, i que en lloc d'informar el que fan és alliçonar a les masses. Hem de ser prou intel·ligents per no deixar-nos influenciar i continuar pensant per nosaltres mateixos.Mercè R.http://www.blogger.com/profile/08586052241697287930noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-69058175764173717342012-12-20T18:31:00.002+01:002012-12-23T11:06:30.889+01:00LA MALEDICCIÓ D'ABANS DEL TEMPS (i III) <br />
<div style="line-height: 24.0pt; margin-bottom: .0001pt; margin: 0in; text-indent: 27.0pt;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">L’únic que se sap del que succeí desprès,
en una reconstrucció feta a partir de llegendes i faules de les antigues tribus
d’Aràbia i d’altres indrets on <st1:personname productid="la Fe" w:st="on">la
Fe</st1:personname> s’ha estès per al bé dels homes, i fins i tot de més enllà
d’on habiten els homes de pell pàl·lida, i dels que viuen més enllà de les
Columnes d’Hércules, és el següent:<o:p></o:p></span></div>
<div style="line-height: 24.0pt; margin-bottom: .0001pt; margin: 0in; text-indent: 27.0pt;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">El Gran Prior s’adreçà a la plaça pública
de la capital, on els comerciants, els funcionaris, els captaires i els milers
d’estómacs famèlics es reunien sota el sol jove de l’antiguitat. Com un
il·luminat, i al temps com un boig, predicava entre els fills de la raó: “El
Temps és el No-res que dissipa l’essència en allò que merament existeix”. I:
“El món és el sense-sentit etern. L’existència és la mort infinita, la línia
recta que creu poder evitar el retorn. Però tot ha de retornar, inexorablement,
al seu lloc etern”. I encara més, segons va recollir el persa Zaratustra:
“Aquell home boig va encendre una llanterna de dia, i anava cap amunt i cap
avall dient: “Cerco els déus... que pot ser algú els ha vist? Vet aquí, els
déus són morts, nosaltres els hem mort...” I entrant als temples deia que
aquells eren els monuments funeraris dels déus...”.<o:p></o:p></span></div>
<div style="line-height: 24.0pt; margin-bottom: .0001pt; margin: 0in; text-indent: 27.0pt;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">A continuació, el Gran Prior de l’Orde
d’Ithaqua va ser apressat per la força pública i portat davant el Consell dels
Fills del Vent, òrgan suprem de la jurisdicció civil i religiosa de Mu.
Desposseït dels seus càrrecs, reia encara amb ironia, fins i tot quan va ser
acusat d’heretgia greu i d’apostasia, càrrecs que es penaven amb la mort. “Els
déus són el No-res” digué quan li preguntaren per les seves creences – “un déu
m’explicà que ells són No-res”. <o:p></o:p></span></div>
<div style="line-height: 24.0pt; margin-bottom: .0001pt; margin: 0in; text-indent: 27.0pt;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">Declarat boig i irresponsable, fou
confinat en un presidi de l’extrem oest del continent, prop d’Hiperbória. Allà
practicava rituals desconeguts fins i tot per als grans sacerdots, i proclamava
entre els altres presos la vinguda dels antics déus i l’absurd de la raó, que
era l’absurd de <st1:personname productid="la Humanitat. Allà" w:st="on">la
Humanitat. Allà</st1:personname> invocà Tsathoggua, i Shub-Niggurat, <st1:personname productid="la Gran Mare" w:st="on">la Gran Mare</st1:personname>, i fins i tot
Anzul i Cthulhu el seu germà. Va ésser en va. Però la seva traïció va convocar
Ithaqua mateix, i els seus terribles fills, que van sotmetre Mu i <st1:personname productid="la Terra" w:st="on">la Terra</st1:personname> sencera, excepte
Atlantis, a un fred glacial, destruint tot rastre de civilització i fins <st1:personname productid="la Humanitat" w:st="on">la Humanitat</st1:personname> mateixa. I la
nit abans de la seva mort per causa de la seva bogeria, aquell gran sacerdot
descregut i més tard devot de la fe en els déus de l’obscuritat, va rebre la
visió d’Ithaqua en tot la seva maligna magnificència; i deien els cronistes
proto-histórics que encara va sobreviure la seva ànima insana fins que Mu fou
enfonsat sota els mars i devastat per les glaceres...<o:p></o:p></span></div>
<div style="line-height: 24.0pt; margin-bottom: .0001pt; margin: 0in; text-indent: 27.0pt;">
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"> Poc més se sap
d’aquells temps abans del Temps i abans de Déu Mateix (que el Totpoderós
perdoni la meva expressió). Alguns van escriure sobre quina era la veritable
causa i raó de la bogeria d’aquells homes de Mu. A mi mateix, nogensmenys, em
queda molt clara la causa de la caiguda de l’ànima d’aquell Gran Prior en la
demència. I és que un savi bromista va dir una vegada: “Quan algú descobreix
quina és la vertadera raó de l’existència de l’Univers, aquest individu
desapareix instantàniament, essent substituït per un doble exacte i dement”.
Que el Totmisericordiós ens empari, tanmateix, de <st1:personname productid="la Veritat. La" w:st="on">la Veritat. La</st1:personname> Glòria
sigui amb Aquell que no morirà mai.</span><br />
<span style="font-size: 13.5pt;"><o:p></o:p></span></div>
Anonymousnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-71058430670827730642012-11-27T12:49:00.000+01:002012-11-27T12:49:00.768+01:00Escoltar al pobleEl poble ha parlat d'una manera prou clara; la majoria està pel dret a decidir i més del 55%, per la independència, per què aquesta no es vegi frustrada, per acords espuris dels que tradicionalment han traït al poble en nom dels interessos nacionals, que a la fi no eren més que els d'una classe dominant acostumada a "remenar les cireres" a traves dels partits dels amos. Vigilem!<br />
Per fi un dels partits dels amos s'ha adonat que fora de l 'estat espanyol també hi ha vida i que, en un mon globalitzat Catalunya tè el seu espai de desenvelop, cultural, social i econòmic.<br />
Els catalans han fet costat al Sr. Mas en la mida del seu compromís nacional i atenen també a les seves<br />
polítiques neoliberals: el primer suma i el segon reste, i ho fa mol.<br />
El cami ha començat i amb ell el moment d'iniciar una discussió positiva en vers a quin tipus de Estat volem,<br />
quina constitució i sobre tot quin valors de convivència.<br />
Els usuaris de l'Esglaó Perdut volem entrar en la discussió i esperem la participació de tothom que des de<br />
qualsevol posició ideològica estigues disposat a donar les seves raons.<br />
Antoni Albaladejo <br />
Esglaó Perduthttp://www.blogger.com/profile/05872148295774123159noreply@blogger.com8tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-16488979037859224692012-11-25T19:54:00.000+01:002012-11-26T11:05:17.736+01:00Nova ressenya: "La pell de la revolta"Avui us parlaré de "<i>La pell de la revolta</i>" d'en Jordi Sierra i Fabra. Aquesta novel·la té dues parts molt marcades. La primera recrea un fet real, l'anomenat "fet de la pell", que va succeir el 23 de febrer de 1905, quan un nen que treballava a la fàbrica de la colònia Güell va caure a una tina de tint calent, cremant-se les cames. Només les hi podien salvar amb un transplantament de pell. Molts treballadors de la colònia s'hi van oferir voluntaris; però el que va sorprendre més i va donar notorietat al cas és que dos fills de l'amo, i el capellà de la colònia, van sumar-se a la donació. A partir d'aquí comença la novel·la com a tal, amb una família habitant de la colònia, els Vidal, composta pels pares, dues filles i dos fills, l'Esteve i el Ventura. Aquí s'inicia un pols entre el Ventura, que es rebel.la contra la situació que viuen els obrers -ell pensa que el fet no hauria passat si els nens no treballessin a la fàbrica- i la resta de la família, que lloa a l'amo per donar-los vivenda, sanitat i feina, i per l'ajuda a guarir el nen ferit.
L'altre part de la novel·la se centra en el Ventura, que finalment marxa a ciutat i allà es trobarà amb els moviments i les protestes anteriors a la Setmana Tràgica de Barcelona. Els disturbis i les queixes de la gent, sobretot les famílies dels reservistes que eren obligats a embarcar cap a la guerra del nord d'Àfrica. Homes que havien de deixar feina i família per anar a una guerra de la qual es lliuraven d'anar els fills de la burgesia catalana.
Els fets que en Ventura viu, primer a la colònia, i després a Barcelona, serveixen per a què Sierra i Fabra ens mostri com era la vida a una colònia industrial, i el perquè dels fets que porten a que Barcelona cremi pels quatre costats.
Els obrers que accepten el seu destí i els que s'hi rebel.len, com gràcies a aquests últims s'han aconseguit millores en les condicions laborals, i el fet que la burgesia sempre ha aconseguit burlar les obligacions que com la resta de ciutadans haurien de complir. Tot això i molt més és "<i>La pell de la revolta</i>".Mercè R.http://www.blogger.com/profile/08586052241697287930noreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-15532701959496302022012-11-23T11:33:00.002+01:002012-11-23T11:34:45.972+01:00LA MALEDICCIÓ D'ABANS DEL TEMPS (II)<br />
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Heus aquí, per què va desaparèixer aquella humanitat
depravada? No va ser – per l’oblit de Déu? – </span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Un dia, aquell Gran Prior s’aixecà a l’alba. Contemplant
amb menyspreu la multitud d’edificis de l’enorme capital del seu regne, digué
per a sí mateix: “ Com han fugit els dies i l’esperança del No-Res! Així,
proclamen sa victòria els fills infatigables dels déus mortals. I no hi ha més
déus que per a la mort – així, l’Eternitat només existeix per a la mort – i el
Temps, tard o d’hora, s’esgotarà per sempre més – enllà on ja no hi ha temps.”
I encara més: “Tot el nostre temps té el seu lloc etern. Aquesta és la màxima
soledat del nostre ésser, perquè tot es per a sí i en sí mateix res més que una
aparença en el Temps. Això és l’Eternitat”. – Però oblidant el seu fàstic pel
món extern, somreia per a sí mateix pensant en la credulitat de les mil heretgies
que infestaven el continent sencer, i contra les quals combatia, en nom
d’Ithaqua, també anomenat “Aquell-que-camina-sobre-el-vent”. Per què combatia?
Què l’importaven a ell els cultes al déu-gripau Tsathoggua i els sacrificis a
la Gran Mare? I es que està escrit al Necronomicó (Al-Azif en la llengua del
Profeta): “...pel que fa als déus antics, no els importa, i això explica
l’Univers”. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Grandiós, s’estenia Mu més enllà del que avui és l’Índia,
Xina i els soldanats de més enllà. El seu Imperi era la màxima glòria del poder
i l’art de l’administració. La racionalitat ho mesurava tot, i tot estava
pensat i codificat fins a l’últim detall. Les seves dinasties imperials,
divinitzades, existien des de feia mil·lenis. La seva jerarquia estava
sancionada pel Segell d’Ithaqua, i es considerava sagrada. D’or i marfil, eren
els palaus de Mu – i més alts que les muntanyes s’alçaven els seus temples.
Però els cultes malignes corrompien la seva gent. – Aquell Gran Prior,
encoratjat per la seva ànima nihilista, volgué aquell cert dia infame que tota la
grandesa del seu regne fos arrabassada de la faç de la Terra. I, si en realitat
ja no creia, nogensmenys va invocar la fúria del seu déu suprem contra els
fills de la raó. Perquè la raó els havia empès a l’heretgia – la raó, que deia
que tot és igual perquè tot és no-res. – “Però” – es dirà – “no era aquest
sacerdot suprem també un fill de la raó? No era el fill predilecte de la raó?”
Però la raó – què és sense l’Etern Amor del Totmisericordiós? No és una
blasfèmia? I així, només el més blasfem dels homes podria alliberar la Terra
del pecat dels heretges i dels infidels. Com diuen aquells que creuen en el
Natzarè (Déu el beneeixi): “Déu escriu recte amb rengles torçats”.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Vet aquí, un dia – aquell dia – va pujar al cim més elevat
del continent i de la Terra – el cim anomenat Yithrei, on terribles éssers
d’aparença humanoide (però d’essència gens humana) havien practicat els seus
cultes als déus antiquíssims que vingueren d’altres universos. Dibuixà el
símbol d’Ithaqua a la terra i hi vessà sang d’infant humà. I digué (maleïdes
siguin per sempre les seves paraules): “Iä Th’yktrheei um dä iäi Ithaqua!”
(“manifestat en el teu tron de Yithrei, Ithaqua!”). I... res va succeir. El
Gran Prior va riure irònicament i va llençar el seu amulet amb el gran símbol
d’Ithaqua d’alt a baix de la muntanya, maleint els déus i els homes. Se’n tornà
al seu palau-temple a la ciutat, on encara dormien, tot i que el sol ja estava
alt en el cel, els seus i les seves trenta amants... S’emborratxà de licor de
serp i s’adormí al seu tron, amb les imatges dels déus i dels dimonis com a
testimonis muts. Somnis terribles l’assaltaren, com sempre que dormia. Segons
les seves últimes anotacions al Llibre d’Eibon, allà on es parla de l’espantós
déu-gripau o déu-batraci Tsathoggua, aquest se li aparegué en els seus malsons.
Què li va dir o mostrar aquesta divinitat maleïda, no ho saben els cronistes,
ni tan sols Ibn Arabí o el gran Plini el Vell, que callen sobre aquests temps i
aquests déus. Només Alhazred, el meu mestre, en parla en les seves anotacions
al Necronomicó. I ell només diu, crípticament: “I aquell déu horrible i
fastigós li mostrà les portes del Temps i Allò que està més enllà, de manera
que (...) va embogir.” </span><br />
<span lang="CA"> (continuarà...)</span></div>
Anonymousnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-89639839240598071042012-11-22T12:04:00.002+01:002012-11-22T12:05:41.561+01:00LA MALEDICCIÓ D’ABANS DEL TEMPS (I)<br />
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Parlaré – que Aquell que viu per sempre em protegeixi –
dels últims dies de la humanitat anterior a l’anterior a l’anterior als homes
d’avui...</span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Lluents brillaven les dues llunes de la Terra sobre el cel
seré de Mu. De nit només se sentien rumors de precs als temples dels déus de
l’obscuritat. De nit pregaven els maleïts.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Com a hereu d’una casta sacerdotal que es remuntava a desenes
de milers d’anys enrere, el Gran Prior de l’Orde d’Ithaqua, déu suprem dels
homes dels grans continents de la Terra, no creia en res més que el poder i la
riquesa. – Amb gran solemnitat acomplia els espantosos rituals i els preceptes
que estaven manuscrits en sang humana – però per mans no humanes – en llibres
de l’època en que els homes no havien encara deixat d’ésser bèsties; però en
els concilis privats dels Grans Sacerdots, se’n reia dels déus, com tots els
jerarques de les diferents teocràcies de Mu. “No són tots els déus morts?” va
dir en una ocasió. I una altra vegada comentà: “llunyans habiten els vencedors
d’entre les races dels déus – heus ací, per què s’haurien d’ocupar dels
homes?”. I els grans profetes i sants aplaudien, mentre es pervertien en vicis
que avui espantarien el més depravat dels homes. Amb raó digué Ibn Khallikan
(Déu beneeixi el seu nom) que la santedat no salva aquell qui té l’ànima
corrupta per la cobdícia. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">El nom d’aquell Gran Sacerdot dels temps d’abans del Temps
– què importa? Tampoc importen ja Mu, Atlantis, Hiperbória, ni els espants que
poblaren aquestes terres perdudes abans de la vinguda dels veritables profetes
de la Fe (el Totpoderós els tingui en la seva Glòria). En la seva heretgia, el
seu nom era més llarg que els cent noms de Déu Totmisericordiós. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 200%; margin-left: 54.0pt; text-indent: 27.0pt;">
<span lang="CA">Guarda els teus ulls de llegir les abominacions que aquells
sants infidels estudiaven i glossaven, perquè més valdria anar a l’Infern per
ignorància que conèixer ni un sol paràgraf del Llibre d’Eibon l’atlant, o del Necronomicó,
que el meu mestre traduí a la llengua del Profeta abans de retornar a la Fe, o
d’horrors com les notes al gran llibre d’Erebus, o el Codi dels Maleïts. </span><br />
<span lang="CA"> (continuarà...)</span></div>
Anonymousnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-41208118751063111882012-11-21T11:53:00.003+01:002012-11-21T11:54:20.470+01:00ESCRITS NIHILISTES<br />
<div class="MsoNormal">
<b><span lang="CA" style="font-family: Garamond; font-size: 11.0pt;">La “Veritat irrefutable” –
nihilisme no és relativisme</span></b><span lang="CA" style="font-family: Garamond; font-size: 11.0pt;"><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<span lang="CA" style="font-family: Garamond; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;">El relativisme, en el seu aspecte
epistemològic – és a dir, referit a la teoria del coneixement – ve a establir
la inexistència de veritats absolutes. “Tot és relatiu” implica que una
proposició qualsevol és veritat o mentida en funció del punt de vista, del
context, etc. Suposa en realitat un subjectivisme – el que a un cert subjecte
li sembla que és veritat, <i>és</i> veritat
per a ell. No hi ha referències, des de tal posició, a una Veritat absoluta
superior que validi allò afirmat o negat – no hi ha Objectivitat, en un sentit
fort de la paraula. – L’argument contrari al relativisme, certament, consisteix
en exposar la contradicció de tal posició: si el relativisme és veritat, en
conseqüència hi ha com a mínim una veritat absoluta com a tal, i per tant
afirmar que tot és relatiu és contradictori – perquè el judici: “tot és
relatiu” suposa que aquesta mateixa afirmació <i>no és </i>relativa. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<span lang="CA" style="font-family: Garamond; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;">El relativisme adopta, en
realitat, una posició absoluta – tot i que aparentment ho negui. – De fet,
l’afirmació d’una perspectiva determinada suposa la negació – o la juxtaposició
– de les altres – i totes elles, en conjunt, necessiten un context més ampli
que les inclogui – el món, la realitat, el tot... la posició subjectiva s’inscriu
en l’objectivitat universal...<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<span lang="CA" style="font-family: Garamond; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;">Talment – la qüestió clau és
l’essència d’allò que anomenem “objectiu”, “objectivitat”. La posició
subjectiva – relativa – és quelcom de canviant, contingent, condicionat.
Pretendre posar aquesta posició com a fonament últim de tot – això és, el
relativisme – és en realitat l’última reconversió del pensament occidental –
havent esgotat les vies per a trobar la veritat absoluta, s’acaba recorrent a
la pròpia perspectiva subjectiva com a font de verificació de la realitat. –
Però, si es va més enllà, es pot comprovar la inconsistència de tal fonament
subjectiu del coneixement. Perquè el coneixement, en realitat, està basat en un
llenguatge fruit de la intersubjectivitat – de la interacció dels diferents
punts de vista. La insuficiència d’un fonament tal és palesa – no es pot
arribar a l’Objectivitat absoluta partint del consens de les perspectives
relatives. Això, en tot cas, ens atansa a les veritats “per convenció”. <o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<span lang="CA" style="font-family: Garamond; font-size: 11.0pt; line-height: 150%;">El nihilisme, per contra – és un
relativisme? El nihilisme només afirma una veritat absoluta: “res és veritable”
– ni tan sols aquesta mateixa afirmació ho és. Òbviament, ens trobem davant
d’una altra contradicció similar a l’abans esmentada... o potser no. El
nihilisme afirma quelcom – afirma el No-res. No hi ha veritats últimes,
absolutes, excepte el No-res. Tot el que sigui afirmat o negat, pot ésser
desmentit. Tot el que es vulgui presentar com a una realitat, teòrica o
fàctica, pot ser contradit. – Si amb la mort s’acaba el continu espai-temps com
a tal – i entrem, d’una forma o una altra, a “l’eternitat” (sigui la vida
eterna o l’etern no-res) – què és, per tant, l’existència a aquest món? El
discurs s’acaba amb la temporalitat. I tota la nostra existència és discurs –
no altra cosa és la consciència que ens constitueix. Som ens construïts sobre
el principi d’identitat – som falses representacions – xarxes de
representacions d’allò que no és representable. L’Ésser, sigui el que sigui, no
té més sentit – perquè el sentit és tan
sols representació . Aquesta és la “Veritat” com a tal. <o:p></o:p></span></div>
Anonymousnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-56711567647733359942012-11-20T18:17:00.002+01:002012-11-21T11:55:17.732+01:00De Temps, Històries i Llengües <br />
<div class="MsoNormal">
<b><u><span style="font-family: Georgia;">De Temps, Històries i Llengües</span></u></b><span style="font-family: Georgia;"><o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<span style="font-family: Georgia;">Hom té tendència a confondre, massa sovint, el discurs històric i
l’esdevenir de la història mateixa. És un mal estès per tota aquesta Europa
nostra, malalta i decadent, amb tants pobles sense estat i tants estats
construïts contra els pobles. Antany es parlava de la <b><i>mania historicista</i></b>. Avui
dia, quan semblava que ens havíem guarit d’aquest mal (prèvies dues guerres
mundials i la ocupació del continent per poders extraeuropeus durant <st1:personname productid="la Guerra Freda" w:st="on"><st1:personname productid="la Guerra" w:st="on">la Guerra</st1:personname> Freda</st1:personname>) semblaria que
torna a ressorgir, davant <b>l’expressió de
llibertat i de ganes de canvi dels pobles</b>, asfixiats per <st1:personname productid="la Crisi" w:st="on"><b>la Crisi</b></st1:personname>,
que és quelcom més que una simple crisi econòmica. Tot i que el discurs
adquireix aquest to d’incredulitat i cinisme general que caracteritza la
modernitat tardana (o postmodernitat).<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<span style="font-family: Georgia;">Talment, el discurs que s’atansa constantment al passat i a gestes
històriques (glorioses o traumàtiques) no és més que el recurs típic d’un
pensament polític burgés que va quedant desfasat i superat per les pròpies
dinàmiques històriques i la voluntat dels pobles de mirar endavant. A casa
nostra aquest era el discurs del “peix al cove”, del possibilisme, però també
del “nacionalisme” (o més ben dit “regionalisme”) ranci, fruit de la rancúnia i
la nostàlgia del romanticisme tardà i explotat sempre per servir els interessos
d’una burgesia que no dubtava en parar la mà per recollir les trenta monedes de plata d’aquell que segués al tron o a la butaca del poder central de l’Estat. Aquests
mateixos poders locals, que ara es veuen arrossegats per la voluntat d’una part
important del poble, dotats sempre d’una capacitat d’adaptar-se a la situació
del moment realment admirable, no dubtaran a fer-se seu el moment històric
present per tal d’adaptar-lo al seu mutable discurs, apareixent com els garants
i propietaris de la llengua i la cultura (la qual sempre serà <b><i>la
seva</i></b>, independentment de les cultures i llengües del poble, que
evolucionen, canvien, i no són eternes ni monolítiques) tractant de repetir els
vells esquemes que en termes ideològics neixen amb el nacionalisme decimonònic
però que, en essència, han mantingut sempre les classes dominants des del
principi de <st1:personname productid="la Histria" w:st="on">la Història</st1:personname>
coneguda, el relat de la qual ells mateixos sempre s’han cuidat de
monopolitzar, o almenys d’intentar-ho.<o:p></o:p></span></div>
<div class="MsoNormal" style="line-height: 150%;">
<b><i><span style="font-family: Georgia;">... i qui tingui oïdes, que escolti.<o:p></o:p></span></i></b></div>
Anonymousnoreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-56149841874726170332012-11-19T17:18:00.005+01:002012-11-19T18:54:30.199+01:00Ressenya<b>"EL NIÑO DE LOS CORONELES" de Fernando Marías</b><br />
<div>
<b><i>RESSENYA PER MERCÈ RUBIO</i></b></div>
<div>
<b><i><br /></i></b></div>
<div>
A quin extrem pot arribar la maldat d'un ésser humà? El periodista Luís Ferrer no es pot imaginar que el seu viatge a la República de Leonito per entrevistar un líder guerriller el pugui dur fins al seu passat i a l'infern a la terra.</div>
<div>
"El niño de los coroneles" de Fernando Marías és per mi una gran novel·la, un trencaclosques en el que protagonista i lector van de la mà fins l'última pàgina, des del París ocupat pels nazis fins a l'esmentada república fictícia, però bastant fàcil de reconèixer.</div>
<div>
Les virtuts d'aquest llibre? saber barrejar passat i present contínuament, diaris personals dels protagonistes amb la narració del propi Ferrer, intrigues i sorpreses, visualitzar bondat i maldat en estat pur, amb alguns paràgrafs força estremidors de com l'ànsia de poder pot convertir persones miserables en autèntics monstres.</div>
<div>
Una novel·la que, com qualsevol bon llibre, un cop acabat, no deixa de fer-te pensar en el que has llegit i no oblidar-lo. Crec que aquest és el millor elogi que se li pot fer.</div>
Esglaó Perduthttp://www.blogger.com/profile/05872148295774123159noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-59749283491013581402012-11-17T19:34:00.000+01:002012-11-19T17:15:34.424+01:00comença encostipat<br />
<div style="margin-bottom: .0001pt; margin: 0in;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">Amb un bon constipat passem el dissabte. Un altre
dissabte.<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">Quants en podrem
comptar?<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">Hi ha notícies de
enfrontaments a Israel, Palestina, Síria...<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">D’aquí a una
estona jugarà el Barça.<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">El Madrid no
m’interessa, També està jugant l’Espanyol..<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">Fa un
temps tristos, grisós...<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">Avui no fan debats
polítics per la tele i això fa que a la tarda li falti moguda.<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">En tardes així, et
dona ganes de menjar... Penses si pot menjar tothom qui té gana...<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">On és <st1:personname productid="la Cultura" w:st="on">la Cultura</st1:personname> i l’espai obert,
si tot això és una xorrada?<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">És un començament
bastant depriment...<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">El Ton no té res a
dir,<o:p></o:p></span></b></div>
<div style="margin: 0in 0in 0.0001pt;">
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">Jo m’he infiltrat al
seu correu...Vés a saber si soc una conseqüència de l’esglaó perdut?<o:p></o:p></span></b></div>
<b><span style="font-family: Courier New, Courier, monospace;">Soc l' Assumpta.</span></b>Antoni Albaladejohttp://www.blogger.com/profile/12341072576625891484noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-6039162791994474052.post-91574452637967095542012-11-16T17:37:00.000+01:002012-11-16T17:37:17.367+01:00BENVINGUTS<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;">L'ESGLAÓ PERDUT, neix avui com a grup de treball dins l'Associació Sociocultural del Voltreganès "QUÈ S'HI POT FER". Es tracta d'un espai de discussió i promoció de la cultura a través de la crítica, el debat, la participació, tant a la xarxa com en el marc de les activitats de la Casa Museu del Voltreganès <a href="http://www.cmv.cat/">www.cmv.cat</a> </span><br />
<span style="font-family: Georgia, Times New Roman, serif;"><br /></span>Esglaó Perduthttp://www.blogger.com/profile/05872148295774123159noreply@blogger.com0