divendres, 22 de febrer de 2013

ERRORS COMUNS DE PERCEPCIÓ

Hi ha un leitmotiv usual entre moltes corrents de pensament, tant a Orient com a Occident, que ve a dir que el món tal com el percebem o creiem percebre’l no es correspon amb la realitat vertadera. En aquest mateix espai n’hem fet referència en d’altres ocasions – tampoc, per tant, insistirem en una qüestió purament metafísica o de teoria del coneixement. Tot i això, s’ha de tenir en compte aquest dèficit en la percepció de les coses per poder entendre d’altres fenòmens de tot tipus: social, polític, econòmic, religiós, etc. que es donen en el nostre dia a dia, al voltant, i que podem veure reflectits arreu.
En concret, un dels aspectes bàsics on l’ésser humà sembla tenir un problema d’absoluta incapacitat per veure la realitat és la qüestió del poder i del deure. Aquí s’ajunten tots els vicis possibles i impossibles, fins i tot impensables, de la percepció i el coneixement. Aquí tot són fal·làcies, desideràtums i emocions del baix ventre. La gran objecció contra tota objectivitat i contra la veritat mateixa sempre s’ha originat en els budells i més avall. I així s’han formulat sempre les grans bestieses: creure que la realitat està feta per acontentar els estómacs agraïts, creure que el poder està sotmès a la necessitat o la utilitat de la societat, creure que la vida depèn dels desitjos, les alegries o les misèries de les masses, etc. Es creen així les grans il·lusions de les col·lectivitats, que tant de mal han causat, les grans dèries que es revesteixen de noms grandiloqüents (llibertat, igualtat, justícia...) i que han portat als més grans vessaments de sang, especialment en la modernitat, l’era de les grans fantasies massives par excellence...
Aquesta arbitrarietat de les al·lucinacions col·lectives, ara tenyida del toc postmodern i new age que ens porta la moda, semblaria haver-se tornat més naïf, i potser més tramposa: les al·lucinacions de la pau, dels drets humans, de la justícia universal, que porten a les contradiccions més absurdes com ara les “guerres humanitàries”, les intervencions per aturar suposats genocidis que acaben generant genocidis en sentit contrari (com ara a Iugoslàvia),  els “danys col·laterals”, etc., donant lloc a un discurs del pur eufemisme que acaba per substituir la veritat com a tal i inclús la realitat mateixa, de tal manera que, finalment, la realitat resulta ser allò que el discurs ens fa percebre com a “real”, generant en definitiva una falsedat al quadrat...

1 comentari:

  1. Acabo pensant de manera planera, que, el que vols dir és que l'arbre no ens deixa veure el bosc. Es pot anar endavant apartant les musaranyes i així avançar amb dificultat (la majoria del humans)
    Un pensament definit sense jugar amb les paraules seria més fàcil d'entendre ...Parles de la realitat... Quina? la que dissenya el poder? i que es transforma en deures per als que es conformen amb el que hi ha?
    Que el poder adopti el deure que creu objectiu i l'implanta, perquè l'utilitzi la societat com a model de vida? i així: llibertat, igualtat i justícia manipulats subjectivament per ments que han sobrepassat les musaranyes i ens manipulen des de dalt com si fossi'm titelles de drap... cal donar una ma al nen per què es distregui i, amb l'altra.. continuar escrivint el destí del poble...
    El Ton diu que es pot dir què, si la seva mare tingues rodes, ell podria ser una bicicleta.

    ResponSuprimeix