Heus aquí, per què va desaparèixer aquella humanitat
depravada? No va ser – per l’oblit de Déu? –
Un dia, aquell Gran Prior s’aixecà a l’alba. Contemplant
amb menyspreu la multitud d’edificis de l’enorme capital del seu regne, digué
per a sí mateix: “ Com han fugit els dies i l’esperança del No-Res! Així,
proclamen sa victòria els fills infatigables dels déus mortals. I no hi ha més
déus que per a la mort – així, l’Eternitat només existeix per a la mort – i el
Temps, tard o d’hora, s’esgotarà per sempre més – enllà on ja no hi ha temps.”
I encara més: “Tot el nostre temps té el seu lloc etern. Aquesta és la màxima
soledat del nostre ésser, perquè tot es per a sí i en sí mateix res més que una
aparença en el Temps. Això és l’Eternitat”. – Però oblidant el seu fàstic pel
món extern, somreia per a sí mateix pensant en la credulitat de les mil heretgies
que infestaven el continent sencer, i contra les quals combatia, en nom
d’Ithaqua, també anomenat “Aquell-que-camina-sobre-el-vent”. Per què combatia?
Què l’importaven a ell els cultes al déu-gripau Tsathoggua i els sacrificis a
la Gran Mare? I es que està escrit al Necronomicó (Al-Azif en la llengua del
Profeta): “...pel que fa als déus antics, no els importa, i això explica
l’Univers”.
Grandiós, s’estenia Mu més enllà del que avui és l’Índia,
Xina i els soldanats de més enllà. El seu Imperi era la màxima glòria del poder
i l’art de l’administració. La racionalitat ho mesurava tot, i tot estava
pensat i codificat fins a l’últim detall. Les seves dinasties imperials,
divinitzades, existien des de feia mil·lenis. La seva jerarquia estava
sancionada pel Segell d’Ithaqua, i es considerava sagrada. D’or i marfil, eren
els palaus de Mu – i més alts que les muntanyes s’alçaven els seus temples.
Però els cultes malignes corrompien la seva gent. – Aquell Gran Prior,
encoratjat per la seva ànima nihilista, volgué aquell cert dia infame que tota la
grandesa del seu regne fos arrabassada de la faç de la Terra. I, si en realitat
ja no creia, nogensmenys va invocar la fúria del seu déu suprem contra els
fills de la raó. Perquè la raó els havia empès a l’heretgia – la raó, que deia
que tot és igual perquè tot és no-res. – “Però” – es dirà – “no era aquest
sacerdot suprem també un fill de la raó? No era el fill predilecte de la raó?”
Però la raó – què és sense l’Etern Amor del Totmisericordiós? No és una
blasfèmia? I així, només el més blasfem dels homes podria alliberar la Terra
del pecat dels heretges i dels infidels. Com diuen aquells que creuen en el
Natzarè (Déu el beneeixi): “Déu escriu recte amb rengles torçats”.
Vet aquí, un dia – aquell dia – va pujar al cim més elevat
del continent i de la Terra – el cim anomenat Yithrei, on terribles éssers
d’aparença humanoide (però d’essència gens humana) havien practicat els seus
cultes als déus antiquíssims que vingueren d’altres universos. Dibuixà el
símbol d’Ithaqua a la terra i hi vessà sang d’infant humà. I digué (maleïdes
siguin per sempre les seves paraules): “Iä Th’yktrheei um dä iäi Ithaqua!”
(“manifestat en el teu tron de Yithrei, Ithaqua!”). I... res va succeir. El
Gran Prior va riure irònicament i va llençar el seu amulet amb el gran símbol
d’Ithaqua d’alt a baix de la muntanya, maleint els déus i els homes. Se’n tornà
al seu palau-temple a la ciutat, on encara dormien, tot i que el sol ja estava
alt en el cel, els seus i les seves trenta amants... S’emborratxà de licor de
serp i s’adormí al seu tron, amb les imatges dels déus i dels dimonis com a
testimonis muts. Somnis terribles l’assaltaren, com sempre que dormia. Segons
les seves últimes anotacions al Llibre d’Eibon, allà on es parla de l’espantós
déu-gripau o déu-batraci Tsathoggua, aquest se li aparegué en els seus malsons.
Què li va dir o mostrar aquesta divinitat maleïda, no ho saben els cronistes,
ni tan sols Ibn Arabí o el gran Plini el Vell, que callen sobre aquests temps i
aquests déus. Només Alhazred, el meu mestre, en parla en les seves anotacions
al Necronomicó. I ell només diu, crípticament: “I aquell déu horrible i
fastigós li mostrà les portes del Temps i Allò que està més enllà, de manera
que (...) va embogir.”
(continuarà...)
(continuarà...)
Els deus maleits, la raó, la misèria, la por... fas servir temes actuals... Apa que es pot escriure animalades, quan la ment està preparada per no escandalitzar-se fàcilment davant de qualsevol fantasia...Admiro els coneixements literaris que desprenen els teus escrits; trobo difícil seguir els teus relats,; no m'estranya que en el concurs on vas presentar aquest conte,no et donessin cap premi especial. Crec que pot ser molt possible que no fossin capaços de seguir el relat, per l'esforç de concentració que es demana.
ResponEliminaEt felicito pel treball que poses en els teus escrits que ens trasllades i d'alguna manera podem compartir gratuïtament: Afegeixo que em preocupa que t'escalfis massa el cap.