La “Veritat irrefutable” –
nihilisme no és relativisme
El relativisme, en el seu aspecte
epistemològic – és a dir, referit a la teoria del coneixement – ve a establir
la inexistència de veritats absolutes. “Tot és relatiu” implica que una
proposició qualsevol és veritat o mentida en funció del punt de vista, del
context, etc. Suposa en realitat un subjectivisme – el que a un cert subjecte
li sembla que és veritat, és veritat
per a ell. No hi ha referències, des de tal posició, a una Veritat absoluta
superior que validi allò afirmat o negat – no hi ha Objectivitat, en un sentit
fort de la paraula. – L’argument contrari al relativisme, certament, consisteix
en exposar la contradicció de tal posició: si el relativisme és veritat, en
conseqüència hi ha com a mínim una veritat absoluta com a tal, i per tant
afirmar que tot és relatiu és contradictori – perquè el judici: “tot és
relatiu” suposa que aquesta mateixa afirmació no és relativa.
El relativisme adopta, en
realitat, una posició absoluta – tot i que aparentment ho negui. – De fet,
l’afirmació d’una perspectiva determinada suposa la negació – o la juxtaposició
– de les altres – i totes elles, en conjunt, necessiten un context més ampli
que les inclogui – el món, la realitat, el tot... la posició subjectiva s’inscriu
en l’objectivitat universal...
Talment – la qüestió clau és
l’essència d’allò que anomenem “objectiu”, “objectivitat”. La posició
subjectiva – relativa – és quelcom de canviant, contingent, condicionat.
Pretendre posar aquesta posició com a fonament últim de tot – això és, el
relativisme – és en realitat l’última reconversió del pensament occidental –
havent esgotat les vies per a trobar la veritat absoluta, s’acaba recorrent a
la pròpia perspectiva subjectiva com a font de verificació de la realitat. –
Però, si es va més enllà, es pot comprovar la inconsistència de tal fonament
subjectiu del coneixement. Perquè el coneixement, en realitat, està basat en un
llenguatge fruit de la intersubjectivitat – de la interacció dels diferents
punts de vista. La insuficiència d’un fonament tal és palesa – no es pot
arribar a l’Objectivitat absoluta partint del consens de les perspectives
relatives. Això, en tot cas, ens atansa a les veritats “per convenció”.
El nihilisme, per contra – és un
relativisme? El nihilisme només afirma una veritat absoluta: “res és veritable”
– ni tan sols aquesta mateixa afirmació ho és. Òbviament, ens trobem davant
d’una altra contradicció similar a l’abans esmentada... o potser no. El
nihilisme afirma quelcom – afirma el No-res. No hi ha veritats últimes,
absolutes, excepte el No-res. Tot el que sigui afirmat o negat, pot ésser
desmentit. Tot el que es vulgui presentar com a una realitat, teòrica o
fàctica, pot ser contradit. – Si amb la mort s’acaba el continu espai-temps com
a tal – i entrem, d’una forma o una altra, a “l’eternitat” (sigui la vida
eterna o l’etern no-res) – què és, per tant, l’existència a aquest món? El
discurs s’acaba amb la temporalitat. I tota la nostra existència és discurs –
no altra cosa és la consciència que ens constitueix. Som ens construïts sobre
el principi d’identitat – som falses representacions – xarxes de
representacions d’allò que no és representable. L’Ésser, sigui el que sigui, no
té més sentit – perquè el sentit és tan
sols representació . Aquesta és la “Veritat” com a tal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada