Escoltar al poble

El poble ha parlat d'una manera prou clara; la majoria està pel dret a decidir i més del 55%,  per  la independència,  per què aquesta no es vegi frustrada,  per acords espuris dels que tradicionalment han traït al poble en nom dels interessos nacionals, que a la fi no eren més que els d'una classe dominant acostumada a "remenar les cireres" a traves dels partits dels amos. Vigilem!
Per fi un dels partits dels amos s'ha adonat que fora de l 'estat espanyol també hi ha vida i que, en un mon globalitzat Catalunya tè el seu espai de desenvelop, cultural, social i econòmic.
Els catalans han fet costat al Sr. Mas en la mida del seu compromís nacional i atenen també a les seves
polítiques neoliberals: el primer suma i el segon reste, i ho fa mol.
El cami ha començat i amb ell el moment d'iniciar una discussió positiva en vers a quin tipus de Estat volem,
quina  constitució i sobre tot quin valors de convivència.
Els usuaris de l'Esglaó Perdut volem entrar en la discussió i esperem la participació de tothom que des de
qualsevol posició ideològica estigues disposat a donar les seves raons.
Antoni Albaladejo 
    

Nova ressenya: "La pell de la revolta"

Avui us parlaré de "La pell de la revolta" d'en Jordi Sierra i Fabra. Aquesta novel·la té dues parts molt marcades. La primera recrea un fet real, l'anomenat "fet de la pell", que va succeir el 23 de febrer de 1905, quan un nen que treballava a la fàbrica de la colònia Güell va caure a una tina de tint calent, cremant-se les cames. Només les hi podien salvar amb un transplantament de pell. Molts treballadors de la colònia s'hi van oferir voluntaris; però el que va sorprendre més i va donar notorietat al cas és que dos fills de l'amo, i el capellà de la colònia, van sumar-se a la donació. A partir d'aquí comença la novel·la com a tal, amb una família habitant de la colònia, els Vidal, composta pels pares, dues filles i dos fills, l'Esteve i el Ventura. Aquí s'inicia un pols entre el Ventura, que es rebel.la contra la situació que viuen els obrers -ell pensa que el fet no hauria passat si els nens no treballessin a la fàbrica- i la resta de la família, que lloa a l'amo per donar-los vivenda, sanitat i feina, i per l'ajuda a guarir el nen ferit. L'altre part de la novel·la se centra en el Ventura, que finalment marxa a ciutat i allà es trobarà amb els moviments i les protestes anteriors a la Setmana Tràgica de Barcelona. Els disturbis i les queixes de la gent, sobretot les famílies dels reservistes que eren obligats a embarcar cap a la guerra del nord d'Àfrica. Homes que havien de deixar feina i família per anar a una guerra de la qual es lliuraven d'anar els fills de la burgesia catalana. Els fets que en Ventura viu, primer a la colònia, i després a Barcelona, serveixen per a què Sierra i Fabra ens mostri com era la vida a una colònia industrial, i el perquè dels fets que porten a que Barcelona cremi pels quatre costats. Els obrers que accepten el seu destí i els que s'hi rebel.len, com gràcies a aquests últims s'han aconseguit millores en les condicions laborals, i el fet que la burgesia sempre ha aconseguit burlar les obligacions que com la resta de ciutadans haurien de complir. Tot això i molt més és "La pell de la revolta".

LA MALEDICCIÓ D'ABANS DEL TEMPS (II)

Heus aquí, per què va desaparèixer aquella humanitat depravada? No va ser – per l’oblit de Déu? –

Un dia, aquell Gran Prior s’aixecà a l’alba. Contemplant amb menyspreu la multitud d’edificis de l’enorme capital del seu regne, digué per a sí mateix: “ Com han fugit els dies i l’esperança del No-Res! Així, proclamen sa victòria els fills infatigables dels déus mortals. I no hi ha més déus que per a la mort – així, l’Eternitat només existeix per a la mort – i el Temps, tard o d’hora, s’esgotarà per sempre més – enllà on ja no hi ha temps.” I encara més: “Tot el nostre temps té el seu lloc etern. Aquesta és la màxima soledat del nostre ésser, perquè tot es per a sí i en sí mateix res més que una aparença en el Temps. Això és l’Eternitat”. – Però oblidant el seu fàstic pel món extern, somreia per a sí mateix pensant en la credulitat de les mil heretgies que infestaven el continent sencer, i contra les quals combatia, en nom d’Ithaqua, també anomenat “Aquell-que-camina-sobre-el-vent”. Per què combatia? Què l’importaven a ell els cultes al déu-gripau Tsathoggua i els sacrificis a la Gran Mare? I es que està escrit al Necronomicó (Al-Azif en la llengua del Profeta): “...pel que fa als déus antics, no els importa, i això explica l’Univers”.

Grandiós, s’estenia Mu més enllà del que avui és l’Índia, Xina i els soldanats de més enllà. El seu Imperi era la màxima glòria del poder i l’art de l’administració. La racionalitat ho mesurava tot, i tot estava pensat i codificat fins a l’últim detall. Les seves dinasties imperials, divinitzades, existien des de feia mil·lenis. La seva jerarquia estava sancionada pel Segell d’Ithaqua, i es considerava sagrada. D’or i marfil, eren els palaus de Mu – i més alts que les muntanyes s’alçaven els seus temples. Però els cultes malignes corrompien la seva gent. – Aquell Gran Prior, encoratjat per la seva ànima nihilista, volgué aquell cert dia infame que tota la grandesa del seu regne fos arrabassada de la faç de la Terra. I, si en realitat ja no creia, nogensmenys va invocar la fúria del seu déu suprem contra els fills de la raó. Perquè la raó els havia empès a l’heretgia – la raó, que deia que tot és igual perquè tot és no-res. – “Però” – es dirà – “no era aquest sacerdot suprem també un fill de la raó? No era el fill predilecte de la raó?” Però la raó – què és sense l’Etern Amor del Totmisericordiós? No és una blasfèmia? I així, només el més blasfem dels homes podria alliberar la Terra del pecat dels heretges i dels infidels. Com diuen aquells que creuen en el Natzarè (Déu el beneeixi): “Déu escriu recte amb rengles torçats”.

Vet aquí, un dia – aquell dia – va pujar al cim més elevat del continent i de la Terra – el cim anomenat Yithrei, on terribles éssers d’aparença humanoide (però d’essència gens humana) havien practicat els seus cultes als déus antiquíssims que vingueren d’altres universos. Dibuixà el símbol d’Ithaqua a la terra i hi vessà sang d’infant humà. I digué (maleïdes siguin per sempre les seves paraules): “Iä Th’yktrheei um dä iäi Ithaqua!” (“manifestat en el teu tron de Yithrei, Ithaqua!”). I... res va succeir. El Gran Prior va riure irònicament i va llençar el seu amulet amb el gran símbol d’Ithaqua d’alt a baix de la muntanya, maleint els déus i els homes. Se’n tornà al seu palau-temple a la ciutat, on encara dormien, tot i que el sol ja estava alt en el cel, els seus i les seves trenta amants... S’emborratxà de licor de serp i s’adormí al seu tron, amb les imatges dels déus i dels dimonis com a testimonis muts. Somnis terribles l’assaltaren, com sempre que dormia. Segons les seves últimes anotacions al Llibre d’Eibon, allà on es parla de l’espantós déu-gripau o déu-batraci Tsathoggua, aquest se li aparegué en els seus malsons. Què li va dir o mostrar aquesta divinitat maleïda, no ho saben els cronistes, ni tan sols Ibn Arabí o el gran Plini el Vell, que callen sobre aquests temps i aquests déus. Només Alhazred, el meu mestre, en parla en les seves anotacions al Necronomicó. I ell només diu, crípticament: “I aquell déu horrible i fastigós li mostrà les portes del Temps i Allò que està més enllà, de manera que (...) va embogir.” 
                                                             (continuarà...)

LA MALEDICCIÓ D’ABANS DEL TEMPS (I)

Parlaré – que Aquell que viu per sempre em protegeixi – dels últims dies de la humanitat anterior a l’anterior a l’anterior als homes d’avui...

Lluents brillaven les dues llunes de la Terra sobre el cel seré de Mu. De nit només se sentien rumors de precs als temples dels déus de l’obscuritat. De nit pregaven els maleïts.

Com a hereu d’una casta sacerdotal que es remuntava a desenes de milers d’anys enrere, el Gran Prior de l’Orde d’Ithaqua, déu suprem dels homes dels grans continents de la Terra, no creia en res més que el poder i la riquesa. – Amb gran solemnitat acomplia els espantosos rituals i els preceptes que estaven manuscrits en sang humana – però per mans no humanes – en llibres de l’època en que els homes no havien encara deixat d’ésser bèsties; però en els concilis privats dels Grans Sacerdots, se’n reia dels déus, com tots els jerarques de les diferents teocràcies de Mu. “No són tots els déus morts?” va dir en una ocasió. I una altra vegada comentà: “llunyans habiten els vencedors d’entre les races dels déus – heus ací, per què s’haurien d’ocupar dels homes?”. I els grans profetes i sants aplaudien, mentre es pervertien en vicis que avui espantarien el més depravat dels homes. Amb raó digué Ibn Khallikan (Déu beneeixi el seu nom) que la santedat no salva aquell qui té l’ànima corrupta per la cobdícia.

El nom d’aquell Gran Sacerdot dels temps d’abans del Temps – què importa? Tampoc importen ja Mu, Atlantis, Hiperbória, ni els espants que poblaren aquestes terres perdudes abans de la vinguda dels veritables profetes de la Fe (el Totpoderós els tingui en la seva Glòria). En la seva heretgia, el seu nom era més llarg que els cent noms de Déu Totmisericordiós.

Guarda els teus ulls de llegir les abominacions que aquells sants infidels estudiaven i glossaven, perquè més valdria anar a l’Infern per ignorància que conèixer ni un sol paràgraf del Llibre d’Eibon l’atlant, o del Necronomicó, que el meu mestre traduí a la llengua del Profeta abans de retornar a la Fe, o d’horrors com les notes al gran llibre d’Erebus, o el Codi dels Maleïts. 
                                                                               (continuarà...)

ESCRITS NIHILISTES

La “Veritat irrefutable” – nihilisme no és relativisme

El relativisme, en el seu aspecte epistemològic – és a dir, referit a la teoria del coneixement – ve a establir la inexistència de veritats absolutes. “Tot és relatiu” implica que una proposició qualsevol és veritat o mentida en funció del punt de vista, del context, etc. Suposa en realitat un subjectivisme – el que a un cert subjecte li sembla que és veritat, és veritat per a ell. No hi ha referències, des de tal posició, a una Veritat absoluta superior que validi allò afirmat o negat – no hi ha Objectivitat, en un sentit fort de la paraula. – L’argument contrari al relativisme, certament, consisteix en exposar la contradicció de tal posició: si el relativisme és veritat, en conseqüència hi ha com a mínim una veritat absoluta com a tal, i per tant afirmar que tot és relatiu és contradictori – perquè el judici: “tot és relatiu” suposa que aquesta mateixa afirmació no és relativa.

El relativisme adopta, en realitat, una posició absoluta – tot i que aparentment ho negui. – De fet, l’afirmació d’una perspectiva determinada suposa la negació – o la juxtaposició – de les altres – i totes elles, en conjunt, necessiten un context més ampli que les inclogui – el món, la realitat, el tot... la posició subjectiva s’inscriu en l’objectivitat universal...

Talment – la qüestió clau és l’essència d’allò que anomenem “objectiu”, “objectivitat”. La posició subjectiva – relativa – és quelcom de canviant, contingent, condicionat. Pretendre posar aquesta posició com a fonament últim de tot – això és, el relativisme – és en realitat l’última reconversió del pensament occidental – havent esgotat les vies per a trobar la veritat absoluta, s’acaba recorrent a la pròpia perspectiva subjectiva com a font de verificació de la realitat. – Però, si es va més enllà, es pot comprovar la inconsistència de tal fonament subjectiu del coneixement. Perquè el coneixement, en realitat, està basat en un llenguatge fruit de la intersubjectivitat – de la interacció dels diferents punts de vista. La insuficiència d’un fonament tal és palesa – no es pot arribar a l’Objectivitat absoluta partint del consens de les perspectives relatives. Això, en tot cas, ens atansa a les veritats “per convenció”.

El nihilisme, per contra – és un relativisme? El nihilisme només afirma una veritat absoluta: “res és veritable” – ni tan sols aquesta mateixa afirmació ho és. Òbviament, ens trobem davant d’una altra contradicció similar a l’abans esmentada... o potser no. El nihilisme afirma quelcom – afirma el No-res. No hi ha veritats últimes, absolutes, excepte el No-res. Tot el que sigui afirmat o negat, pot ésser desmentit. Tot el que es vulgui presentar com a una realitat, teòrica o fàctica, pot ser contradit. – Si amb la mort s’acaba el continu espai-temps com a tal – i entrem, d’una forma o una altra, a “l’eternitat” (sigui la vida eterna o l’etern no-res) – què és, per tant, l’existència a aquest món? El discurs s’acaba amb la temporalitat. I tota la nostra existència és discurs – no altra cosa és la consciència que ens constitueix. Som ens construïts sobre el principi d’identitat – som falses representacions – xarxes de representacions d’allò que no és representable. L’Ésser, sigui el que sigui, no té més sentit –  perquè el sentit és tan sols representació . Aquesta és la “Veritat” com a tal. 

De Temps, Històries i Llengües

De Temps, Històries i Llengües

Hom té tendència a confondre, massa sovint, el discurs històric i l’esdevenir de la història mateixa. És un mal estès per tota aquesta Europa nostra, malalta i decadent, amb tants pobles sense estat i tants estats construïts contra els pobles. Antany es parlava de la mania historicista. Avui dia, quan semblava que ens havíem guarit d’aquest mal (prèvies dues guerres mundials i la ocupació del continent per poders extraeuropeus durant la Guerra Freda) semblaria que torna a ressorgir, davant l’expressió de llibertat i de ganes de canvi dels pobles, asfixiats per la Crisi, que és quelcom més que una simple crisi econòmica. Tot i que el discurs adquireix aquest to d’incredulitat i cinisme general que caracteritza la modernitat tardana (o postmodernitat).

Talment, el discurs que s’atansa constantment al passat i a gestes històriques (glorioses o traumàtiques) no és més que el recurs típic d’un pensament polític burgés que va quedant desfasat i superat per les pròpies dinàmiques històriques i la voluntat dels pobles de mirar endavant. A casa nostra aquest era el discurs del “peix al cove”, del possibilisme, però també del “nacionalisme” (o més ben dit “regionalisme”) ranci, fruit de la rancúnia i la nostàlgia del romanticisme tardà i explotat sempre per servir els interessos d’una burgesia que no dubtava en parar la mà per recollir les trenta monedes de plata d’aquell que segués al tron o a la butaca del poder central de l’Estat. Aquests mateixos poders locals, que ara es veuen arrossegats per la voluntat d’una part important del poble, dotats sempre d’una capacitat d’adaptar-se a la situació del moment realment admirable, no dubtaran a fer-se seu el moment històric present per tal d’adaptar-lo al seu mutable discurs, apareixent com els garants i propietaris de la llengua i la cultura (la qual sempre serà la seva, independentment de les cultures i llengües del poble, que evolucionen, canvien, i no són eternes ni monolítiques) tractant de repetir els vells esquemes que en termes ideològics neixen amb el nacionalisme decimonònic però que, en essència, han mantingut sempre les classes dominants des del principi de la Història coneguda, el relat de la qual ells mateixos sempre s’han cuidat de monopolitzar, o almenys d’intentar-ho.

... i qui tingui oïdes, que escolti.

Ressenya

"EL NIÑO DE LOS CORONELES" de Fernando Marías

RESSENYA PER MERCÈ RUBIO

A quin extrem pot arribar la maldat d'un ésser humà? El periodista Luís Ferrer no es pot imaginar que el seu viatge a la República de Leonito per entrevistar un líder guerriller el pugui dur fins al seu passat i a l'infern a la terra.

"El niño de los coroneles" de Fernando Marías és per mi una gran novel·la, un trencaclosques en el que protagonista i lector van de la mà fins l'última pàgina, des del París ocupat pels nazis fins a l'esmentada república fictícia, però bastant fàcil de reconèixer.

Les virtuts d'aquest llibre? saber barrejar passat i present contínuament, diaris personals dels protagonistes amb la narració del propi Ferrer, intrigues i sorpreses, visualitzar bondat i maldat en estat pur, amb alguns paràgrafs força estremidors de com l'ànsia de poder pot convertir persones miserables en autèntics monstres.

Una novel·la que, com qualsevol bon llibre, un cop acabat, no deixa de fer-te pensar en el que has llegit i no oblidar-lo. Crec que aquest és el millor elogi que se li pot fer.

comença encostipat

Amb un bon constipat passem el dissabte. Un altre dissabte.

Quants en podrem comptar?

Hi ha notícies de enfrontaments a Israel, Palestina, Síria...

D’aquí a una estona jugarà el Barça.

El Madrid no m’interessa, També està jugant l’Espanyol..

Fa un temps tristos, grisós...

Avui no fan debats polítics per la tele i això fa que a la tarda li falti moguda.

En tardes així, et dona ganes de menjar... Penses si pot menjar tothom qui té gana...

On és la Cultura i l’espai obert, si tot això és una xorrada?

És un començament bastant depriment...

El Ton no té res a dir,

Jo m’he infiltrat al seu correu...Vés a saber si soc una conseqüència de l’esglaó perdut?

Soc l' Assumpta.

BENVINGUTS

L'ESGLAÓ PERDUT, neix avui com a grup de treball dins l'Associació Sociocultural del Voltreganès "QUÈ S'HI POT FER". Es tracta d'un espai de discussió i promoció de la cultura a través de la crítica, el debat, la participació, tant a la xarxa com en el marc de les activitats de la Casa Museu del Voltreganès www.cmv.cat